La taxa de reciclatge de telèfons mòbils a Europa no arriba al 5%, i s’estima que a les llars europees s’hi acumulen 700 milions de mòbils vells, el que equival a dos per persona, segons dades de la UE. A principis d’octubre, la Comissió Europea va adoptar un seguit de recomanacions adreçades als estats membres per incentivar-hi la recollida de telèfons mòbils, tauletes tàctils, ordinadors i carregadors i, així, donar-los una segona vida. Entre els principals motius per fer-ho és que contenen materials preciosos i crítics, com són el cobalt, el gal·li, el coure o l’or, que, a més, provenen de l’exterior de la Unió Europea; també, els impactes ambientals i socials que en provoquen tant l’extracció com l’acumulació en el medi. Sovint es diu que les generacions més joves estan més conscienciades en relació amb el reciclatge; tanmateix, un estudi  publicat recentment al Regne Unit revela que el 45% dels joves d’entre 16 i 26 anys d’aquest país no ha reciclat mai un telèfon i el 38% l’ha llençat a la brossa. Són unes dades que posen de manifest que «la transició cap a un model d’economia circular i, per tant, més sostenible, no l’aconseguirà només el canvi generacional, sinó que cal un canvi en els models de negoci, que passaran d’una economia en què cada usuari final decideix localment com desfer-se d’un residu, a una economia en què els productors recuperen els recursos i els gestionen», assenyala Jordi Oliver, director executiu d’inèdit.

Es tracta de la servitització, un model de negoci fonamentat en el servei en què l’empresa passa de proveir productes a proveir l’accés temporal a un producte o a un resultat i que, «en comptes de substituir els recursos que ja estan presents en l’economia, captura el valor del seu ús», apunta Oliver. Quan es ven producte i, per tant, la facturació de l’empresa depèn de la renovació de l’estoc de recursos, aquesta intenta vendre com més productes millor; així, hi ha un al·licient per escurçar el temps entre transacció i transacció, el que duu a parlar d’«obsolescència programada» o «barreres a la reparació». Si, en canvi, l’empresa cedeix un producte a canvi d’un lloguer o un import segons l’ús, tant al productor com al consumidor els interessa que aquest producte tingui una vida útil el més llarga possible sense necessitat de substituir-lo, cosa que incentiva que els productes siguin més robustos, durables i reparables. «Això fa que els incentius se situïn en el lloc adequat perquè estratègies com la durabilitat, la reparabilitat, la reutilització de components o la remanufactura vagin a favor del negoci», apunta Oliver. La gràcia de la servitització és que les estratègies de circularitat, a més d’anar a favor del negoci, «satisfan les necessitats del client, milloren la funcionalitat dels productes i redueixen els impactes ambientals».

El repte: aplicar la servitització en el B2C

La servitització és un model habitual en el B2B (Business to Business) ―un exemple il·lustratiu n’és el de les empreses que paguen per fer ús d’uns equips informàtics o impressores sota el paraigua d’un contracte de rènting o de pagament per impressió―, però encara emergent en el B2C (Business to Consumer). Ara per ara, aplicar-lo en el B2C és «un repte», i per dos motius: «un, que hi ha una gran part del mercat que vol que aquell producte sigui seu; i dos, l’estigma del producte de segona mà», comenta Sofía Garín, responsable de projectes d’Ecodisseny i Empresa Circular d’inèdit. Allargar la vida útil d’un producte implica, per força, incidir en el seu disseny: «Se n’han de poder eliminar totes les dades, ha de ser durable i modular perquè puguin recuperar-se’n components complets i no només els materials, i s’ha de poder reparar», diu Garín. També s’ha d’oferir al client un servei de manteniment, «la qual cosa implica dedicar una part de les operacions empresarials a persones que sàpiguen de reparació», afegeix.

Per a la responsable de projectes d’Ecodisseny i Empresa Circular d’inèdit, la implicació de les empreses en aquest B2C «és fonamental per controlar la visió de la seva marca», perquè «si un segment de la població utilitza els seus productes de segona mà sense que aquests hagin passat per un filtre de qualitat, la seva visió de marca pot veure’s perjudicada». En canvi, «si recuperen, renoven i tornen a posar al mercat els dispositius mòbils, i vetllen per la qualitat del producte, les empreses tenen més control sobre la manera sobre com projecten la seva marca». Això els permet, a més, arribar a un altre nínxol del mercat, que són les persones que no poden permetre’s un mòbil de primera mà d’aquella marca.

La llei, ara per ara, no diu res sobre aquest canvi en els models negoci, però sí sobre la reparabilitat. El juny passat, el Parlament Europeu i el Consell van aprovar un seguit de mesures perquè els telèfons mòbils i les tauletes tàctils siguin més eficients energèticament, duradores i fàcils de reparar. Els requisits mínims per a aquests dispositius, tal com estableix el Reglament d’Ecodisseny, són: han de ser resistents a les caigudes i a les ratllades, estar protegits de l’aigua i la pols i que les bateries siguin duradores; també s’estableixen regles quant al desmuntatge, la reparació i la disponibilitat de les peces de recanvi, així com en la vigència dels sistemes operatius. Aquests requisits hauran d’implementar-se a partir del juny del 2025.