Economia circular: una realitat o una il·lusió?
Carles Gasol (C.G.): Al llibre contraposem una mirada optimista i una de més crítica. Jo represento la part pessimista: l’economia circular necessita un marc legislatiu potent. Si aquest avança amb decisió, anirà més enllà de les empreses pioneres que avui busquen diferenciar-se en un segment encara reduït. Però el context geopolític no ajuda i les dades parlen per si mateixes: l’índex mundial de circularitat ha caigut fins al 6,9 %.

Joan Rieradevall (J.R.): Des de finals dels setanta que treballo en temes ambientals i he vist moments més desanimadors que l’actual. La situació ha millorat: si abans només es parlava del tractament dels residus, ara el reciclatge està consolidat, sobretot a Europa. Tot i així, el ritme és lent i el canvi climàtic s’accelera. Per tant, penso que hem fet molts progressos tant des del punt de vista legislatiu com des del de la consciència; hi ha més consciència —d’administracions, empreses i consumidors—. Però no sé si, al ritme que anem, hi arribaré. És el que em fa por. I dono la raó al Carles: o espavilem i accelerem, o això anirà malament.

Què aporta de nou el llibre?
C.G.: Hi ha altres llibres sobre economia circular, però nosaltres aportem un extra de coneixement. Catalunya té una trajectòria força pionera en economia circular, i els casos pràctics que hi hem inclòs ho reflecteixen. Tot i ser casos locals, són exemples extrapolables a qualsevol empresa europea.

J.R.: Sobretot, el llibre ofereix exemples concrets i tangibles —com unes sabates— que apropen l’economia circular a les persones que prenen decisions, al públic interessat i al món docent. Vol ser una obra de referència que recull antecedents, marc legal, eines i casos útils tant per introduir-se en la matèria com per aplicar-los en l’àmbit professional.

A més, el llibre no només presenta la nostra opinió, sinó la de molts altres especialistes d’àmbits molt diversos, i l’experiència de moltes empreses que ens han permès compartir la seva activitat com a exemple.

Què creieu que provocarà el punt d’inflexió cap a l’economia circular? Què pot decantar la balança cap al pessimisme del Carles o cap a l’optimisme del Joan?

C.G.: Tinc molta confiança en la legislació. La meva experiència és que els legisladors gairebé sempre actuen després que el mercat, i sovint els falta un punt de valentia. Tot i això, el mercat ordena molt. Si els preus dels materials pugen o si alguns productes circulars comencen a ser acceptats pels consumidors finals, les empreses apostaran per l’economia circular per sobreviure. Per mi, aquest serà el veritable detonant: el preu de les matèries primeres i la disponibilitat del materials crítics.

J. R.: En el terreny legal hi ha legisladors més agosarats i d’altres de més prudents. Crec que el Parlament Europeu és molt més valent que la Comissió, que al cap i a la fi representa els estats. Fa coses que parlaments com l’espanyol, el francès o el català difícilment haurien fet. També depèn dels governs del moment, però, en conjunt, Europa ha apostat fort per l’economia circular. L’economia circular, de fet, respon a una feblesa estructural d’Europa: la dependència de recursos externs. Ho hem vist amb el gas rus o amb les plaques solars que depenen del liti xinès. Per això l’economia circular és, en gran part, una estratègia de protecció. Si tens part de la producció assegurada dins del cicle ―com passa amb el paper, que en un percentatge molt alt prové del reciclatge―, les fluctuacions del mercat et fan menys mal.

L’ecologia industrial, l’anàlisi de cicle de vida… Des del punt de vista del concepte, hem vist una evolució?

C.G.: El factor econòmic és clau. Els fons d’inversió que han entrat a les empreses aquests darrers anys han estat molt exigents amb la sostenibilitat: ambiental, social i de governança (els famosos ESG). L’economia circular hi queda englobada, però dins d’una visió holística. Trump va provocar la retirada dels fons americans, i han quedat sobretot els europeus, que encara mantenen aquesta pressió. Això ha portat moltes empreses a crear departaments de sostenibilitat i a incorporar l’economia circular junt amb altres estratègies, com la descarbonització o la gestió social de la cadena de proveïdors. A diferència d’altres aspectes ESG, l’economia circular té una connexió directa amb el negoci: estalvi en compres, eficiència de processos… i això la fa especialment atractiva per a les direccions empresarials.

J. R.: Quan parles d’ecologia industrial, hi ha la paraula ecologia. Quan parles de desenvolupament sostenible, també hi ha la paraula sostenible. En canvi, economia circular és un concepte aparentment neutre, sense càrrega ambiental explícita. Això fa que entri més fàcilment en les decisions empresarials. Després, és clar, descobreixen tot el que hi ha al darrere i s’espanten. Però l’entrada és més suau.

Al llibre destaqueu el paper de les universitats. S’està fent prou per incorporar la circularitat als graus?

C.G.: Alguns sí. A Ciències Ambientals o en graus vinculats a la producció, el consum o l’urbanisme, aquests temes ja hi són presents. Però en molts altres estudis hi passen de puntetes. La gràcia seria que estigués integrat: igual que un enginyer sap fer un pla de negoci, també hauria de saber calcular la comptabilitat ambiental del seu projecte.

J. R.: El problema és la lentitud de la universitat. Fer un nou pla d’estudis pot trigar cinc anys, i això és un error. Hauria d’haver-hi més flexibilitat per adaptar-se als interessos socials en cada moment. La universitat hauria de ser capdavantera dels canvis, i massa sovint va a remolc. El que em preocupa és la velocitat. Des d’una visió històrica, anem bé, però si mirem l’entorn, anem lents. El canvi climàtic avança a una velocitat brutal.

Per què algú hauria de comprar-se el llibre?

C.G.: Perquè som dos perfils diferents que mantenim un diàleg constant. Això es nota en la redacció i hi dona un valor afegit. A més, hem incorporat aportacions d’experts molt diversos: des d’un petit empresari tèxtil del Maresme fins a la Pilar Chiva de l’Agència de Residus de Catalunya o el José María Fernández Alcalá de l’IHOBE.

J. R.: Llegir-lo ajuda a ordenar la informació i entendre d’on venim i cap on anem. L’economia circular no és un invent de la Fundació MacArthur ―encara que la “marca” sí que ha ajudat molt―. Al principi pensàvem que seria una moda, però el Carles va intuir que acabaria arribant a les empreses i a la recerca.

L’any 2030 és la data clau per saber si l’economia circular serà una realitat o una il·lusió?

C.G.: Sí, perquè hi ha objectius marcats en descarbonització, renovables, plàstics… Però ja sabem que els humans no reaccionem fins que no tenim l’aigua al coll. A vegades cal un esprint final.

J. R.: Tot i que Europa lidera, hi ha un efecte dominó. Per exemple, amb les directives d’ecodisseny: a Europa han fet moure fins i tot universitats del Perú.

C.G.:: El problema és que, si les empreses acaben en mans de grans fons d’inversió americans o xinesos, serà molt difícil fer complir la legislació europea. Estem en una cursa en què Europa necessita inversió, els materials són crítics i l’economia circular i la política de canvi climàtic són una protecció del teixit empresarial; al mateix temps, està entrant capital d’empreses americanes i xineses, i si això continua així tornarem altra vegada a la cerca d’un equilibri entre el medi ambient i el capital. El repte és ser competitius alhora que cuidem el medi ambient. Si no ho aconseguim, ens veurem abocats al decreixement obligat.

J. R.: Hi ha molts factors que s’ajunten: països desenvolupats i no desenvolupats, la debilitat actual de les Nacions Unides, i alhora dos mil milions de persones que necessiten augmentar el seu consum. Si aquest creixement té un component circular, bé; si no, serà insostenible. Una via de futur és la servitització: passar de producte a servei. El luxe, per exemple, pot ser sostenible. Pensa en rellotges Patek Philippe, que passen de pares a fills i poden durar 200 anys. O en iniciatives locals, com la de Miriam Ponsa, que treballa en remanufactura tèxtil.

C.G.: O projectes que donen segona vida a la roba i ocupació local: portar una peça i que te l’arreglin o en facin una altra, i alhora generen un sistema circular i social.