Avançar cap a models de reutilització dels envasos és crític per reduir la contaminació per plàstics, el consum de matèries primeres verges, les emissions dels gasos d’efecte hivernacle i el consum d’aigua. Tot i algunes iniciatives, per ara, l’avenç cap als models de reutilització és lent, i un dels principals reptes per accelerar-la és escalar la reutilització perquè sigui viable i profitosa. Ara, la Fundació Ellen MacArthur, referent mundial en l’àmbit de l’economia circular, i les empreses Sistemiq i Eunomia, acaben de publicar Unlocking a reuse revolution: scaling returnable packaging, un informe que aporta dades i coneixements recolzats per seixanta organitzacions d’arreu del món, així com recomanacions per dissenyar i escalar el packaging retornable. Per als autors de l’estudi, «la reutilització ha d’escalar-se urgentment» i, «perquè la part econòmica rutlli, la col·laboració [entesa com la col·laboració entre les empreses, els polítics i les entitats financeres] és essencial».

Unlocking a reuse revolution: scaling returnable packaging se centra en els envasos i els embalatges en la relació B2C ―business to consumer―, és a dir, en l’adquisició de productes per part dels clients tal com ho farien normalment; en aquest cas, però, presentats en un packaging retornable i reutilitzable que el client retornaria, i que es netejaria i reompliria professionalment, fins a tornar als punts de venda.

En l’estudi s’han definit diversos escenaris de reutilització, amb diversos nivells d’ambició; s’ha fet una modelització ambiental i econòmica dels sistemes de retorn, i de forma específica per a cada tipologia de sector ―begudes, cura personal, producte fresc i rebost. El que s’ha observat és que, en el millor dels casos ―és a dir, amb una reutilització a gran escala, amb sistemes altament col·laboratius i amb uns packagings estandarditzats―, i en comparació amb packaging de plàstic d’un sol ús, l’estalvi d’emissions de gasos d’efecte hivernacle és d’entre un 35 i un 69%; el d’aigua i de materials, entre un 45 i un 76%, respectivament.

L’informe ha identificat tres eixos impulsors clau per explotar el màxim potencial dels sistemes de retorn:

• – Una infraestructura a escala i compartida, i no només per compartir despeses, sinó per oferir una experiència coherent i fàcil als clients. Els nous models s’adoptaran molt més fàcilment quan els clients no hagin separar el packaging ni interactuar amb diferents sistemes.
• – Estandardització del packaging i pooling d’envasos i embalatges. És a dir, per una banda, harmonitzar el disseny estructural dels envasos i embalatges dins d’una categoria de productes a través d’un envàs únic, i que les marques i les línies de producte es diferenciïn les unes de les altres amb les etiquetes i els tancaments ―tal com van fer les cerveses a Alemanya fa anys. Això incrementaria l’eficiència del sistema, perquè garantiria més flux d’envasos i disminuiria la necessitat de tenir grans estocs individuals; a més, reduiria i optimitzaria els costos de triatge, neteja i emmagatzematge.
• – Taxes de retorn altes. Per aconseguir-les, cal incentivar el retorn i que l’experiència del retorn sigui fluida.

Més enllà d’aquests tres eixos clau, segons l’estudi, la clau de l’èxit serà «un esforç conjunt», una «nova aproximació en què la indústria, els polítics i les entitats financeres treballin de la mà per construir sistemes compartits». Primer, perquè les empreses tenen la propietat i la responsabilitat del packaging al llarg de tot el model de reutilització i retorn, i un paper fonamental a l’hora de dissenyar aquests sistemes compartits d’una forma òptima i incentivar-ne l’adopció per part dels clients; polítics, per la seva banda, tenen un paper «crucial» a l’hora de crear les condicions que ho permetin, i les entitats financeres a l’hora de donar suport i invertir en la infraestructura. Sigui com sigui, tal com conclou l’informe de la Fundació Ellen MacArthur, Sistemiq i Eunomia, «una transició tan profunda no passarà d’un dia per l’altre».

Què fa inèdit en matèria de reutilització d’envasos?

A inèdit portem anys treballant per fer possible aquesta transició amb diverses empreses. Cada sector fa front a uns reptes diferents, en funció de la conservació i la seguretat del producte, i cal abordar-los amb un coneixement previ del context de l’empresa, dels punts de venda i els hàbits dels consumidors. A això cal afegir-hi que, de vegades, les regulacions poden ser una barrera per implementar un sistema de reutilització. Sigui com sigui, els reptes comuns són aconseguir un sistema rentable i sostenible, i aquest, moltes vegades, recau en la logística inversa i els sistemes de distribució. És per això que cal diferenciar entre els sistemes de reompliment (refill) i la reutilització segons els contextos geogràfics, i ser conscients dels efectes que tenen en tota la cadena de valor, en especial en l’ús de la matèria primera per als envasos, l’emmagatzematge, la logística, les taxes de retorn dels envasos i la neteja. Com més vegades es faci servir un mateix envàs, més es reduirà la seva petjada de carboni per unitat d’envàs. Per això, tal com apunta Sofía Garín, responsable de projectes d’Ecodisseny i Empresa Circular d’inèdit,  «cal incentivar el retorn i assegurar-nos que el material no perd propietats durant els processos de manteniment i higienització ni durant els usos consecutius».