L’acord final de la COP28 ens mostra com els petroestats poden acceptar la declaració d’intencions d’iniciar una transició per abandonar els combustibles fòssils, però en cap cas accepten reduir-ne l’ús i molt menys eliminar-los. Això ens hauria de sorprendre poc, perquè mentre un producte ―malgrat ser contaminant― continuï sent legal, tingui una alta demanda i sigui lucratiu, sempre hi haurà algú que vulgui produir-lo. Imaginem que, pressionada per la societat, els governs i els inversors, una companyia petroliera redueix la producció de combustibles per desenvolupar el negoci de les renovables; de ben segur que hi haurà qualsevol altra petroliera que estarà encantada de quedar-se amb la part de negoci que deixi l’altra.

És un problema que vivim cada dia en diferents sectors i escales. No falten motius, però sí incentius per deixar de produir i consumir tal com ho estem fent. I és que, per retornar al camí dels 1,5ºC o perquè l’Earth Overshoot Day ―és a dir, el dia de l’any que la demanda de recursos i serveis per part de la humanitat supera la capacitat de la Terra de regenerar-los― sigui el 31 de desembre i no el 3 d’agost, cal un canvi sistèmic. No es tracta de produir i consumir menys fent el mateix o una mica millor. Ni de fer-ho només en algunes parts del planeta. Es tracta d’adonar-nos que el model d’extracció, producció i consum de recursos recolzat sobre l’ús d’energia fòssil barata ha arribat al final del camí i necessitem una economia que generi valor conservant els recursos en comptes de destruint-los.

La notícia positiva és que aquest canvi és possible. Tenim els coneixements, la tecnologia i els recursos per fer-lo realitat. La notícia negativa és que és molt poc probable que aquesta transició es faci de forma ordenada, minimitzant-ne els costos. La transformació i l’adaptació al canvi, especialment si aquest ha de ser ràpid, no està a l’abast de totes les organitzacions públiques ni privades.

Deia que havíem arribat al final d’un camí. Ara bé, només uns pocs tindran la capacitat de reinventar-se per agafar el següent, que, per força, haurà de ser circular i descarbonitzat. La majoria d’organitzacions, incapaces o impotents, ofereixen i oferiran una gran resistència al canvi. Allargant la seva agonia, encareixen els costos d’aquesta transformació per a tothom. Algunes organitzacions punteres treballen en el disseny de la seva transició. Però si moure una única empresa ja és un repte majúscul, i no exempt de contradiccions ―n’és un exemple el cessament d’Emmanuel Faber com a CEO de Danone el 2021―, canviar una economia de 8.000 milions d’habitants no es pot fer sense un llarg període de crisis que obligui a progressives adaptacions i/o tancaments de negocis que ja no són viables en la nova realitat.

inèdit no ha de ser un agent neutre o observador davant d’aquest moment històric. Ben al contrari, ha de ser un agent al servei d’aquelles organitzacions que cerquin ajuda per dissenyar aquesta transició. No serà qüestió de fer un projecte o dos, ni una guia sectorial o un pla de descarbonització. Seran anys de canvis ―reguladors, econòmics, fiscals, socials, de valors, polítics…― que caldrà acompanyar perquè aquest canvi sistèmic sigui tan ràpid, ordenat i amb els menors costos econòmics i socials com sigui possible.

D’altra banda, cada cop més ens trobarem amb interlocutors amb una creixent dissonància cognitiva. Persones que patiran de la incoherència entre el que pensen o creuen i les seves accions o experiències diàries. I, per tant, haurem d’oferir sempre alternatives que no les acorralin i les portin al bloqueig, sinó que les ajudin a comprendre la complexitat del repte i a trobar camins per a la seva reubicació en el nou model que les converteixin en aliades i no en frens del canvi.

Disseny, empatia, dades, proximitat, innovació, sí. Però també contundència on sigui necessari, perquè no tot s’hi val. No és correcte posar un petroestat a dirigir l’eliminació dels combustibles fòssils. No és correcte desinformar ―greenwashing, carbon neutral, etc. No és correcte diluir els temes per no haver d’afrontar els més urgents ―aquest és un dels riscos habitualment identificats de l’aproximació Environmental, Social and Governance (ESG). No és correcte refugiar-se darrere del propòsit o la mera declaració de bones intencions, perquè fer-ho més tard és massa tard.

Volem fets, volem accions. Les necessitem. I des d’inèdit treballem cada dia per fer-ho realitat.