«Fa uns anys, parlar d’ecodisseny era parlar de valor afegit en un context voluntari; de fer millor disseny: productes més durables, més fàcils de reparar, més fàcils de reciclar. Avui, el context és un altre: a la Unió Europea, l’ecodisseny comença a ser obligatori i esdevé un requisit per poder operar en el mercat.» Ho explicava Jordi Oliver, director executiu d’inèdit, en la 2a Trobada intersectorial d’ecodisseny, que va celebrar-se el 17 de juny, i que va aplegar més d’un centenar de persones.

Organitzada per la Direcció General de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració d’inèdit, la Trobada va servir per celebrar els 10 anys del Premi Catalunya d’Ecodisseny. «És una oportunitat per fer una mirada enrere i reflexionar sobre com ha evolucionat l’ecodisseny a Catalunya», va afirmar Maria José Sarrias, cap del Servei, en el parlament d’obertura. També, per fer una mirada cap al futur i apuntar els reptes actuals.

El context normatiu de l’ecodisseny

Un d’aquests reptes és el tsunami normatiu. És per això que la primera ponència va ser la d’Aloia López Ferro, advocada del despatx especialitzat en dret ambiental Terraqui, que va explicar quin és el context normatiu en matèria d’ecodisseny. L’advocada va parlar del nou marc estratègic de la UE, marcat per la Brúixola de la competitivitat, que orientarà les polítiques europees en els pròxims anys i que «assenyala el Reglament d’Ecodisseny com una normativa clau», si bé cal tenir en compte que «és una normativa marc que necessita desenvolupament».

Els requisits d’ecodisseny que marca el Reglament, i que seran aplicables a cada producte, es concretaran en els actes delegats. Així doncs, «per entendre el nivell d’ambició i com d’exigents seran els requisits que fixarà, caldrà esperar els actes delegats de cada producte en concret», va afirmar l’experta de Terraqui.

Què és l’ecodisseny?

Júlia Farriol, responsable de projectes d’inèdit, va oferir tot seguit una ponència introductòria sobre l’ecodisseny, en què va compartir-ne la definició, va ressaltar per què és necessari ―és en la fase de disseny on es prenen decisions que condicionen fins defineix al 80% de l’impacte ambiental―, i va donar a conèixer casos d’èxit de disseny de productes per a la reutilització, com el d’Iberital, el de nanimarquina o d’Absotec.

Deu anys d’ecodisseny a Catalunya

Aquesta introducció va servir per donar pas a una taula rodona moderada també per Farriol per reflexionar sobre l’evolució de l’ecodisseny en el 10è aniversari del Premi Catalunya d’Ecodisseny, amb les intervencions d’Ana Rodríguez, de Simon; Christian Cazorla, de Breinco; Jaume Simonet, de Girbau, i Pilar Chiva, de l’Agència de Residus de Catalunya.

Tant Simon, com Breinco i Girbau, són tres empreses que han rebut algun reconeixement al llarg de la història del Premi Catalunya d’Ecodisseny: Simon, l’any 2015 per Cool Downlight, una gamma de lluminàries LED d’alt rendiment i confort visual, dissenyada amb criteris d’economia circular com l’allargament de la vida útil i la preparació per al desmuntatge; Breinco, l’any 2021 per la Llosa Filtra, un paviment modular de formigó amb àrid reciclat, altament permeable, que millora la gestió de l’aigua i incrementa el confort urbà, i que és duradora, reutilitzable i reciclable; quant a Girbau, va rebre una menció també al 2021 per la sèrie de rentadores Genius, que redueixen el consum d’aigua i energia, incorporen filtres de microplàstics i sistemes de recuperació d’aigua, i permeten la monitorització remota per afavorir nous models de negoci basats en la servitització.

Un dels temes que van abordar-se en la taula rodona van ser les barreres per a la introducció dels productes ecodissenyats. Una d’aquestes barreres és el sobrecost dels productes ecodissenyats. «Hem de trobar la manera de reduir el preu dels productes ecodissenyats perquè arribin al màxim de gent possible», segons Rodríguez, de Simon. En el cas de Girbau, no han observat que ecodissenyar sigui més costós; al contrari, tal com va dir Simonet, «el que veiem és que allargar el cicle de vida és molt rentable». La representant de Simon també va mencionar barreres tècniques com els materials; en aquest sentit, Chiva va admetre que, ara per ara, «no tenim processos prou robustos i confiables per aportar determinats materials d’origen reciclat».

En tots els casos, sí que han observat un increment d’interès pels productes ecodissenyats. A Simon, la majoria dels clients són altres empreses, i afirmen que cada vegada els demanen més informació sobre la sostenibilitat dels seus productes, perquè «la sostenibilitat ha esdevingut un criteri de compra»; a Girbau, cada cop els pregunten més per la servitització, i ja «no només per la pressió per la banda legal, sinó pel valor que els clients perceben d’aplicar criteris d’ecodisseny».

Un altre dels esculls de què van parlar durant la conversa va ser la comunicació de la informació ambiental. N’és una mostra la complexitat de fer Declaracions Ambientals de Producte. «Vam trigar al voltant d’un any a preparar tota la informació necessària», va dir Cazorla. Fer-ho, però, els ha valgut la pena: «Per a nosaltres, és un distintiu de qualitat i un exercici de transparència, que ens dona peu a parlar i a comunicar-ho», va comentar.

En la conversa també va posar-se sobre la taula la informació al consumidor i el risc de caure en el greenwashing. Tant Rodríguez com Chiva van alertar de la necessitat d’homogeneïtzar la informació que es dona als consumidors, perquè ara és poc clara i pot generar confusió. Per a la responsable de l’ARC, el paper de l’administració pública en aquest punt és «fonamental», perquè té «la responsabilitat de marcar al mercat com fer les coses».

Casos inspiradors d’aplicació de l’ecodisseny

La segona part de la Trobada va ser una conversa moderada per Jordi Oliver, en què vam conèixer els casos d’èxit d’Arpe, de la mà de Joan Pera; Coleo, amb Montse Planas; Khama, amb Mario Sánchez, i POTS, amb Marta Sainz.

Arpe, empresa tèxtil, va donar a conèixer el projecte Scarabat, que impulsa juntament amb Girbau LAB. Es tracta d’un projecte d’economia circular en què volen aprofitar-se els microresidus del rentat de roba industrial per fer-ne noves fibres. Tal com va explicar Joan Pera, «l’ecodisseny forma part de la consciència d’Arpe: No entenem una altra manera de fer les coses que no sigui alineant els nostres objectius econòmics amb la millora social i la sostenibilitat ambiental», va dir.

La segona proposta que va donar-se a conèixer és la de Coleo, que gestiona residus tèxtils i produeix fibres tèxtils i teixits a partir del reciclatge de roba; també dissenya i crea col·leccions per a altres marques. Coleo va participar en un projecte per crear un Passaport Digital del Producte, una eina que Montse Planas valora molt positivament: «Com més informació tinguem, tant el consumidor com la marca podran prendre decisions més coherents i responsables».

El projecte Khama Hotel aporta solucions circulars al sector dels matalassos, que és un dels productes prioritaris dins del nou Reglament d’Ecodisseny. Es tracta de matalassos modulars en què l’escuma pot compactar-se i enrotllar-se per transportar-los millors, i en què les parts en contacte amb l’usuari poden canviar-se fàcilment. D’aquesta manera, permet al sector hoteler respondre de forma àgil i econòmica davant de les taques, el desgast o les ruptures, i la vida útil del matalàs, que acostuma a ser d’uns deu anys, s’allarga fins als vint. Per ara, encara no han servititzat aquest producte, «però tard o d’hora arribarà, perquè, per disseny, es presta a aquest tipus d’estratègia», va comentar Mario Sánchez, director del projecte.

El darrer cas d’èxit que es va presentar és el de POTS, un sistema de gestió d’envasos reutilitzables que recull els envasos usats, els higienitza i els retorna a l’envasador perquè els doni una nova vida, una mostra que hi ha alternatives reals als envasos d’un sol ús. Va presentar-lo Marta Sainz, fundadora i CEO. «Les ampolles hi són; el problema és la logística inversa», va dir, «i a POTS intentem solucionar-ho de diverses maneres». Compten amb una planta de rentat a Sant Andreu de la Barca (Barcelona), amb capacitat per rentar 3.000 ampolles de vidre cada hora, i en diversos formats. Per ara, es dediquen només al vidre, però voldrien obrir-se al plàstic. Un dels grans reptes a què fan front és a l’etiquetat, que en molts casos continua intacte un cop rentat l’envàs, i perquè un sistema de dipòsit i retorn (SDDR) sigui viable, calen, segons Sainz, «volum, legislació, i la implicació de la gent».

Una necessitat compartida

La Trobada va servir per posar de manifest que «la transformació cap a models de negoci més sostenibles, resilients i col·laboratius no és una opció, sinó una necessitat compartida», en paraules de Sonsoles Letang, directora general de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental de la Generalitat de Catalunya, que va ser l’encarregada de cloure l’acte. I en aquest escenari, «l’ecodisseny ha de continuar jugant un paper central». Perquè això sigui possible de forma real i transversal, «cal una transformació profunda en la manera com treballem; cal desenvolupar noves competències, sumar mirades diverses i fomentar equips multidisciplinaris preparats per afrontar els reptes ambientals des del disseny i la innovació», va concloure.