La tardor passada va saltar l’alarma al sector vinícola. Diversos cellers alertaven dels problemes d’abastiment d’ampolles de vidre, que podien impactar en els preus i feien perillar el volum de vendes. Les notícies sobre els retards en el subministrament de matèries primeres no van ser una exclusiva del sector del vi, sinó que també van provocar aturades o disminució de la producció en altres sectors, com el d’automòbils. Alhora, l’augment del preu de l’energia també es va traduir en apagades a la Xina i tancaments de fàbriques als Estats Units.
Un model econòmic amb peus de fang
Els analistes han coincidit a assenyalar la disminució o aturada de les restriccions per la pandèmia com a una de les causes importants d’aquesta crisi. Però tot plegat és una mostra del que pot passar els propers anys si no es canvia l’actual model de producció i consum. Un model productivista que fa un ús intensiu i ineficient dels recursos, extraient-los per convertint-los en residus, fins i tot quan es tracta de recursos no renovables. Però ara ja sabem que és un model que té els peus de fang, ja que es basa en la falsa il·lusió d’un planeta amb recursos infinits i la quimera del creixement continuat.
Les manifestacions de la crisi ecològica han deixat en evidència que cal superar aquesta relació anihiladora amb el nostre entorn natural. Necessitem replantejar l’ús dels recursos per poder satisfer les necessitats de la població mundial sense comprometre la supervivència de les generacions futures. Per això necessitem també superar els models d’anàlisi econòmic centrats en la producció, amb indicadors com el PIB. Són marcs obsolets que no ens aporten informació del grau de satisfacció de les necessitats humanes ni el respecte als límits naturals del planeta.
Entre la satisfacció de les necessitats i els límits ecològics
En aquest sentit, ha tingut un ressò significatiu la proposta de l’economista Kate Raworth. Aquesta professora d’Oxford i Cambridge planteja un model d’anàlisi econòmic que busca l’equilibri entre les necessitats humanes essencials i els límits ecològics del planeta. Raworth representa la seva teoria en la figura d’un dònut que posa en relació aquestes dues dimensions: al centre, les necessitats bàsiques que cal cobrir; a l’anella exterior, els límits naturals que no han de superar-se.
D’aquesta manera, per calibrar l’estat de salut d’una economia, en comptes de mirar l’evolució del PIB —que ens diu ben poc del benestar físic i mental de les persones i de la pressió exercida sobre el planeta—, el que cal és analitzar fins a quin punt s’està cobrint el que hi ha al centre (necessitats de la població) i si se sobrepassa l’anella exterior (límits naturals).
El desafiament actual és, doncs, replantejar models de producció i consum que es moguin entre aquestes dues variables. La crisi ecològica comença a posar contra les cordes el sistema econòmic actual i cal mantenir una actitud proactiva en la cerca de solucions.
Reduir la petjada de carboni del sector vinícola
Això és el que Rezero i inèdit vam fer amb reWINE en el sector vinícola, un dels més afectats pels efectes de l’emergència climàtica, ja que la vinya i la qualitat del vi depenen en gran mesura de les condicions atmosfèriques. Durant quatre anys vam investigar per fer una proposta viable per reduir la petjada ecològica del sector vinícola replantejant-ne el sistema d’envasat.
A la indústria del vi, el vidre d’un sol ús és àmpliament utilitzat per envasar. El vidre, en ser un material inert, és ideal per al contacte amb aliments. També presenta altres avantatges, com l’alta reciclabilitat, que les matèries primeres no són problemàtiques i que és lliure de tòxics.
Ara bé, segons un estudi recent sobre l’anàlisi del cicle de vida de diferents materials d’embalatge, els envasos de vidre, quan són d’un sol ús, tenen els majors impactes ambientals en comparació amb altres materials d’embalatge (per exemple, PET, alumini i brics de begudes). Això es deu al fet que la producció de vidre requereix grans quantitats d’energia, independentment de la quantitat de matèria primera reciclada.
En canvi, quan el vidre es reutilitza, tot són avantatges des del punt de vista ambiental. I és que, si costa tant fabricar-los i es poden reutilitzar, per què els trinxem després de cada ús? Aquest despropòsit encara és més greu quan les plantes de reciclat són a grans distàncies dels punts de consum, com és el cas de les Balears.
Per tot plegat, l’estratègia reWINE passa per la implementació d’un sistema de reutilització dels envasos de vidre. Vam dur a terme una prova pilot amb la col·laboració de 7 cellers, 2 distribuïdors, 54 restaurants, 32 botigues, 3 cadenes de supermercats i 3 deixalleries. La principal conclusió de l’estudi és que recuperant les ampolles i rentant-les per donar-los fins a vuit usos, es pot arribar a reduir la petjada de carboni del sector fins a un 28%. Per ser més clars, cada vuit usos que donem a una ampolla estalviem les emissions de produir-ne una de nova.
El repte de la transició
Però per aconseguir-ho, cal crear els circuits de reutilització i invertir en plantes de rentat descentralitzades per reduir les emissions associades als transports.
La reutilització de les ampolles de vi pot tenir molt de sentit per aquelles zones vitivinícoles organitzades en les anomenades Denominacions d’Origen (DO) en què la producció, venda i consum es fa a escala local o regional, per exemple a distàncies entre 100-120 km del punt de producció del vi i el punt de consum. En canvi, serà inviable per al vi exportat o caldrà pensar en circuits de reutilització més complexos i oberts.
Aquesta transició cap a l’envàs reutilitzable en el sector vitivinícola serà progressiva i diversa. Els grans cellers podran internalitzar plantes de rentat si els resulta més competitiu a nivell de costos. En canvi, els petits cellers possiblement necessitaran plantes de rentat externes gestionades per tercers.
Sigui com sigui la transició cap a la reutilització de les ampolles de vi, és cert que caldrà superar certes barreres, com les etiquetes amb cola no hidrosoluble que generalment utilitza el sector, la no estandardització d’ampolles, opció gens desitjada per molts cellers, la necessitat d’aconseguir un volum d’ampolles retornades que permeti amortitzar les plantes de rentat internes i garantir la viabilitat econòmica de les externes, etc.
